ACCEDIR A LA UNIVERSITAT ÉS DEMANAR LA TARJA D'ATUR?

Article 2: de Miguel, A. i Martín Moreno, J. 1979. universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus prespectivas de empleo.

El tema que planteja l’article (és la universitat una fàbrica de parats?) sorgeix en un context de crisi econòmica (que es podria equiparar a l’actual), més concretament la crisi del 1973. Aquesta crisi va fer que els alumnes accedissin molt més a les universitats, perquè tal i com diuen els autors del text, la feina era escassa i conseqüentment els estudiants inverteixen més temps que l’habitual en l’estudi, o simplement s’hi dediquen més. No obstant això, no és només aquest fet el que implica aquesta creixent població estudiantil durant la dècada dels anys 1970 i 1980, sinó que és la incorporació de les dones al món dels estudis. Fins al moment havien estat molt marginades de la societat (degut a la ideologia que impregnava en aquesta), però en aquest moment s’introdueixen en carreres de caire més social (els autors destaquen que el percentatge de dones en Ciències socials i humanitats és molt més elevat que en ETS, cosa representativa de la visió de l’època de les dones al servei dels altres, que malauradament encara és vigent). Aquestes carreres noten una explosió en les matrícules (molt elevada a nivell espanyol, però poc a nivell europeu), mentre que les carreres de caire més tecnològics es veuen sotmeses a un estancament del nombre d’estudiants admesos. Aquest fet va provocar un envelliment de la població en aquestes carreres més tècniques.

Tot aquest conjunt de factors fa que des del govern s’hagin de replantejar qüestions organitzatives pel que fa a l’accés a la universitat. Una de les primeres accions que es duen a terme, i que encara continuent essent vigents en l’actualitat, és la creació d’un examen que marqui l’accés a les diferents carreres. La selectivitat ha estat molt debatuda, i actualment s’està canviant, però va servir per regular l’accés de tot el fluxe d’estudiants que volien accedir a les carreres universitàries. Molt relacionat amb això, i encarant-ho més a l’actualitat, aquest fet pot ser un dels principal factors pels quals les notes d’accés a les carreres d’enginyeria són tant baixes (una mitjana de cinc a la selectivitat ja t’hi dóna accés), i perquè les de Ciències Socials i Humanitats, com les de l’àmbit de la Salut, són tant elevades. Això es pot deure, entre d’altres coses al boom estudiantil que hi va haver fa aproximadament 25 anys.

Un altre punt a destacar és el fet, que no només creen la selectivitat, sinó que també apugen els preus de les matrícules, fent el que considero que no s’hauria de fer mai (o si més no és el que m’ha semblat entendre): una educació elitista. Com ja he comentat anteriorment, no tothom pot accedir a aquesta universitat, que busca la qualitat i no la quantitat, i per tant poden augmentar les escletxes educatives entre aquelles persones amb accés a la universitat, i aquelles que no poden venir, perquè pel que sigui (famílies de classe treballadora, estudiants que han de treballar per pagar-se la carrera) no tenen els recursos necessaris, en quedin al marge.

Molt lligat amb el fet de la qualitat, els autors comenten que és molt important que la universitat no sigui una “universitat de masses”, és a dir que no hi hagi una massificació dels alumnes per a molt pocs professors. Les ratios varen ser un dels principals problemes, ja que al doblar-se els alumnes d’una manera desorbitada, tot i el gran increment de professors, aquests no varen ser suficients, i penso que en l’actualitat encara ens trobem en aquesta situació. Potser no en carreres com la que tinc la sort d’estar duent a terme, però amb carreres que formen la base de les persones, com per exemple Magisteri, considero que els alumnes per classe són masses, l’educació no pot ser de qualitat, ja que s’ha de basar en la transmissió de coneixements i no en la pràctica d’aquest, el diàleg i les opinions argumentades. L’educació, tal com diu Terricabras, ha de buscar l’excel·lència, i aquesta no es troba amb la mera transmissió.

Finalment destacar, que la última idea que els autors destaquen com a solució a aquest gran increment és el de donar informació a la gent que vol accedir a la universitat (per aixó consideren que hi hauria d’haver una institució encarregada d’assessorar els centres educatius sobre tendències i demandes de reball, plans d’estudis, etc.), i dir-los que la universitat, en el moment en el que estaven, era una fàbrica de parats, ja que una titulació universitària no era necessàriament el sinònim d’una posició privilegiada dins el món del mercat laboral, ans el contrari, que podia suposar una ivnersió durant un temps elevat per treballar d’alguna cosa que no estigués relacionada amb aquesta, o que ni tant sols l’exigís. Aquest fet passa entre tots els col·lectius, però especialment entre el de les dones.

Un altre punt que el text també comenta és el fet que durant aquesta crisi econòmica del petroli (de l’any 1973 que va tenir incidència a nivell mundial) varen canviar molt les tipologies de carreres a les quals volia accedir la gent. Augmenten moltíssim les carreres de caràcter tècnicofuncionarial, mentre que les que estaven encarades a l’empresa disminueixen notablement. En certa part, té lògica, ja que en moments de crisi, com pot ser l’actual, la gent té tendència a actuar protegint-se d’aquesta, i la millor manera d’aconseguir-ho (malauradament) és introduint-se en un sector públic que els hi assegura la plaça. Tot i això, els autors remarquen que el sector públic del moment tampoc oferia les places necessàries, i que el que es tendia a fer era mantenir els alts càrrecs, persones grans que envelleixen la població laboral, i posar els joves que sortien de la universitat amb ganes i il·lusió, a realitzar activitats poc importants, que era gairebé voluntàries. Sincerament penso que no és la millor política, que el que ha de procurar tot govern, és que el seu mercat laboral estigui format de persones joves, sense menysprear les més grans evidentment, però que a certa edat (per això hi ha edat de jubilació) és important que aquestes generacions que cobren sous bastant elevats, donin lloc a les noves.

Tantmanteix, considero que s’ha d’anar en compte amb el fet de l’acomiadament de persones majors d’una certa edat, cosa que passa en l’actualitat, perquè el que cobren és molt més en comparació amb els joves recent sortits de les carreres universitàries, i per tant són més rentables per l’empresa. Això, sincerament, no és ni moral ni ètic. Sé que segons quines empreses tenen poca ètica, però fins a un cert punt podem arribar...

En l’actualitat s’ha comprovat que el fet que proposen els autors en aquest capítol, que tot i que en certs aspectes continua estant de rabiosa actualitat, en altres queda una mica obsolet. La universitat no és una fàbrica de parats. L’any 2004-2005 el percentatge de treball universitari era del 92%. És possible que aquestes xifres hagin disminuït lleugerament en aquests dos darrers anys, ja que hem tornat a entrar en un període de crisi econòmica, però tot i així són els universitaris els que accedeixen primer al món laboral. La nova era global i de les comunicacions fa que les feines ofertades requereixin molt més coneixement que el que es necessitava anteriorment, i per tant si no s’és capaç de manejar-lo, d’escollir el que és bo del que és dolent, si no s’és capaç en el sentit més ampli de la paraula, les dificultats d’accés a una bona feina (entenent per això una major qualificació i un sou més elevat) són més elevades per les persones sense estudis. L’atur de les persones sense estudies ha incrementat moltíssim aquests dos darrers anys, de tal manera que l’atur d’aquestes persones és d’un 30%, mentre que el de les persones amb titulació universitària és d’un mínim 11%.

Amb un títol universitari es té més estabilitat en moments de crisi, ja que els primers en veure-se’n afectats són els que ocupen les posicions més baixes del mercat laboral.

Estudiar pot resultar car durant un període de la vida, en el sentit de temps i d’ingressos, però és un cost d’oportunitat. Jo personalment, escullo estudiar, per més endavant poder treballar dignament. No considero important el que perdré, ja que els estudis em donaran molt més. L’educació és, sempre, la millor inversió.

Article 1: Castells, M. L’era de la información: economia, societtat i cultura

Durant aquestes darreres dècades, hem entrat en un espiral de canvis immensos que han fet canviar la manera que teníem de relacionar el capital amb el treball, és a dir l’economia estava totalment lligada a la producció. Castells ens diu en aquest article que en l’actualitat, l’economia ha canviat totalment, ja que ja no es basa estrictament en la producció, sinó que és global. El capital no està basat en una sola matèria, com havia estat fins al 1973 amb el petroli, sinó que prové dels fluxes, els moviments dels diners en unes xarxes de comunicació globals que s’estableixen entre les diferents empreses i institucions que s’encarreguen de governar la societat actual. Aquest canvi de paradigma ha provocat un fet molt important: una societat dual. Castells ens diu, que depenent de la manera segons la qual es tracti aquest fet, pot causar un problema molt gran que és una societat dual, on no hi ha classe mitjana (ha anat desapareixent en la mesura que el capital es desplaça a les grans empreses, i la gent de les classes baixes s’empobreix perquè no té accés als nous mètodes d’inversió), i les classes altes estan a anys llum de les classes treballadores. En la mesura que tenim aquesta societat informacional, l’escletxa digital es pot anar fent més i més gran. És evident, que això pot suposar un problema molt greu en una societat que cada dia avança més ràpid i que està basada tant en la comunicació com en la informació. No obstant això, i tal com diu el mateix autor del text en la conferència del Projecte Internet Cat, aquesta escletxa digital es pot minimitzar amb una sola pràctica: l’educació. En la mesura que som capaços de seguir educant, d’aconseguir que tots els alumnes es formin correctament en la societat de la informació, i adquireixin aquelles habilitats bàsiques que els serveixin per a discernir el que és positiu del que és negatiu de la informació d’internet, on trobar informació, etc. serem capaços de seguir evolucionant. Aquesta esquerda digital representa poc si invertim en educació (cosa, que com diu Castells, no vol dir dotar d’ordinadors les aules), i ens esforcem en què tothom tingui coneixement. Evidentment, no s’ha fet això. Potser Espanya en si mateixa no ha baixat en inversió educativa, però en moments de crisi no apostem per l’educació, ja que els governs capitalistes consideren més importants altres aspectes. Tal com diu Paul Krugman, al seu article al New York Times “education is one of those areas that should, and normally does, keep growing even during a recession. Markets may be troubled, but that’s no reason to stop teaching our children. Yet that’s exactly what we’re doing”. L’educació és una inversió, una inversió que no dóna fruits a curt termini, però que a llarg termini és la millor política que pot seguir un govern. Tal com diu Freire al seu llibre Pedagogia de l’oprimit, no tenir educació equival a silenci, el silenci significa no ser crítics amb els altres i amb uns mateixos, i conseqüentment, es crea una societat, que té poc de democràtica. Al cap i a la fi, “Education made America great; neglect of education can reverse the process”, i el que passa a USA, acaba passant a Europa, més tard o més d’hora.

Molt derivat de la primera idea que he expressat al començament del text, hi ha el fet que aquesta nova globalització de l’economia i de tots els aspectes de la vida en l’era informacional, és que les característiques del treball han canviat. En l’actualitat, les maneres de contractació de les persones han canviat moltíssim, i tot i que les noves tecnologies no han incrementat l’atur (sinó que aquet és el resultat de la manera segons la qual s’ha dut a terme aquest canvi des de les institucions), han fet variar tantíssim les seves característiques que podríem dir que el capitalisme tradicional s’ha perdut i ha quedat obsolet donant lloc a un de més globalitzador. En primer lloc, aquest mercat global dóna lloc a una societat molt flexible, on són les empreses, però més concretament els seus fluxos financers, els que decideixen quan i en quin moment es contracten els treballadors. Això comporta una creixent inestabilitat en les vides d’aquests ja que no saben segurs fins a quin moment durarà la seva vida laboral. A més a més, els sous també han baixat, cosa que afegeix més inestabilitat a la vida dels treballadors de classe baixa. Els rics es fan més rics, i els pobres més pobres. De fet sempre ha estat així, però em dóna la sensació que això es veu més últimament.

A més a més, també ha canviat el fet que antigament tot el capital es centrava en un recurs en concret, i en l’actualitat una sola empresa no pot dirigir tot el capital financer, es tracta d’un conjunt d’empreses, totes elles molt grosses i ben construïdes, que connectades en xarxa s’encarreguen de moure aquests diners d’un costat a l’altre, invertir-los en borsa, en determinades iniciatives, i que per tant donen vida a l’economia. No obstant això, no entenc el següent: Tots som capitalistes en la mesura que participem dels fluxos econòmics? Quan jo vaig al banc a fer una transacció pel que sigui, estic contribuint en el reestabliment del capitalisme econòmic?

La veritat és que aquest text m’ha despertat molts dubtes i incògnites, l’economia és molt complicada i entendre-la no és fàcil. Sincerament no sé on he de deixar els meus dubtes, però aquí llenço a l’aire unes quantes preguntes, que potser són molt fàcils, però que realment no sé. Si qualsevol del que llegeixi aquest text me les sap contestar, ho agraïria moltíssim.

- Què és el capital financer? I el capital industrial?

- Què són els fluxos financers?

- Per què amb aquesta globalització de les noves tecnologies el treball s’ha individualitzat? Quina relació tenen tots dos?

- Què vol dir: El poder dels fluxos té prioritat sobre els fluxos de poder?

Sincerament tinc moltes més preguntes, però ja no són tant concretes, sinó que hauria de plasmar paràgrafs sencers, per tant me les guardo per més endavant, o per quan comentem el text a la classe...

Introducció general al blog: Benvinguts!

La primera cosa que em ve al cap després de llegir la pregunta: Quin creus que és el paper de l'educació en la Societat de la Informació?, és bastant òbvia. L'educació té un paper clau en la societat en la que vivim actualment. No es pot pretendre que la gent s'adapti als canvis que estem vivint sense estar educada, l'educació ha d'ensenyar a classificar, a saber distingir la informació que és bona i la que és dolenta, ha d'ensenyar a ser capaç de saber on trobar la informació, ens ha de donar les eines que ens permetin ser independents en la Societat de la Informació.
Penso que l'antiga funció de l'educació que era ensenyar, ja que esl coneixements eren restringits, ha quedat més relegada, i que ara no es tracta d'ensenyar uns continguts sinó d'ensenyar unes habilitats. En la mesura que siguem capaços de trobar bona informació, podrem sobreviure en aquesta era en la que vivim.
Com que cada vegada s'avança més en les tecnologies de la Informació, és bàsic que l'educació es renovi, ja que aquesta ha de servir per crear persones competents en tots els àmbits, i aquest, sens dubte, és un dels més importants en l'actualitat.

Pel que fa a la segona pregunta (Quines parts del programa us semblen més interessants i perquè?), i essent totalment sincera, en un principi em vaig espantar una mica, perquè sempre he associat economia amb matemàtiques, i mai m'han agradat. La veritat és que em posava una mica nerviosa pensar en tot el que podríem fer en aquesta assignatura, i que segurament no entendria. A més, sincerament en un principi no hi veia la relació amb la pedagogia, però poc a poc després de fer dues setmanes de classes, ja no només de l'assignatura d'economia sinó de totes, he vist que tota pedagoga ha de tenir una cultura mínima de tot el que envolta la societat, ja que aquesta educa en qualsevol àmbit. És per això, que considero que el programa em servirà per fer una cosa que no he fet mai que és interessar-me per què passa al món econòmic en el que visc. Penso que pot ser molt interessant per formar-me, ja no només com a pedagoga, però si com a persona.

Finalment, dir que la resposta a la pregunta, Què esperes de l'assignatura?, com ja he dit anteriorment, el que espero que em doni l'assignatura és questa formació com a persona i pedagoga que fins ara no havia tingut, i que considero important.

Benvinguts al meu blog, qualsevol comentari és benvingut, per tant: endavant, no us talleu!