Article 2: de Miguel, A. i Martín Moreno, J. 1979. universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus prespectivas de empleo.
El tema que planteja l’article (és la universitat una fàbrica de parats?) sorgeix en un context de crisi econòmica (que es podria equiparar a l’actual), més concretament la crisi del 1973. Aquesta crisi va fer que els alumnes accedissin molt més a les universitats, perquè tal i com diuen els autors del text, la feina era escassa i conseqüentment els estudiants inverteixen més temps que l’habitual en l’estudi, o simplement s’hi dediquen més. No obstant això, no és només aquest fet el que implica aquesta creixent població estudiantil durant la dècada dels anys 1970 i 1980, sinó que és la incorporació de les dones al món dels estudis. Fins al moment havien estat molt marginades de la societat (degut a la ideologia que impregnava en aquesta), però en aquest moment s’introdueixen en carreres de caire més social (els autors destaquen que el percentatge de dones en Ciències socials i humanitats és molt més elevat que en ETS, cosa representativa de la visió de l’època de les dones al servei dels altres, que malauradament encara és vigent). Aquestes carreres noten una explosió en les matrícules (molt elevada a nivell espanyol, però poc a nivell europeu), mentre que les carreres de caire més tecnològics es veuen sotmeses a un estancament del nombre d’estudiants admesos. Aquest fet va provocar un envelliment de la població en aquestes carreres més tècniques.
Tot aquest conjunt de factors fa que des del govern s’hagin de replantejar qüestions organitzatives pel que fa a l’accés a la universitat. Una de les primeres accions que es duen a terme, i que encara continuent essent vigents en l’actualitat, és la creació d’un examen que marqui l’accés a les diferents carreres. La selectivitat ha estat molt debatuda, i actualment s’està canviant, però va servir per regular l’accés de tot el fluxe d’estudiants que volien accedir a les carreres universitàries. Molt relacionat amb això, i encarant-ho més a l’actualitat, aquest fet pot ser un dels principal factors pels quals les notes d’accés a les carreres d’enginyeria són tant baixes (una mitjana de cinc a la selectivitat ja t’hi dóna accés), i perquè les de Ciències Socials i Humanitats, com les de l’àmbit de la Salut, són tant elevades. Això es pot deure, entre d’altres coses al boom estudiantil que hi va haver fa aproximadament 25 anys.
Un altre punt a destacar és el fet, que no només creen la selectivitat, sinó que també apugen els preus de les matrícules, fent el que considero que no s’hauria de fer mai (o si més no és el que m’ha semblat entendre): una educació elitista. Com ja he comentat anteriorment, no tothom pot accedir a aquesta universitat, que busca la qualitat i no la quantitat, i per tant poden augmentar les escletxes educatives entre aquelles persones amb accés a la universitat, i aquelles que no poden venir, perquè pel que sigui (famílies de classe treballadora, estudiants que han de treballar per pagar-se la carrera) no tenen els recursos necessaris, en quedin al marge.
Molt lligat amb el fet de la qualitat, els autors comenten que és molt important que la universitat no sigui una “universitat de masses”, és a dir que no hi hagi una massificació dels alumnes per a molt pocs professors. Les ratios varen ser un dels principals problemes, ja que al doblar-se els alumnes d’una manera desorbitada, tot i el gran increment de professors, aquests no varen ser suficients, i penso que en l’actualitat encara ens trobem en aquesta situació. Potser no en carreres com la que tinc la sort d’estar duent a terme, però amb carreres que formen la base de les persones, com per exemple Magisteri, considero que els alumnes per classe són masses, l’educació no pot ser de qualitat, ja que s’ha de basar en la transmissió de coneixements i no en la pràctica d’aquest, el diàleg i les opinions argumentades. L’educació, tal com diu Terricabras, ha de buscar l’excel·lència, i aquesta no es troba amb la mera transmissió.
Finalment destacar, que la última idea que els autors destaquen com a solució a aquest gran increment és el de donar informació a la gent que vol accedir a la universitat (per aixó consideren que hi hauria d’haver una institució encarregada d’assessorar els centres educatius sobre tendències i demandes de reball, plans d’estudis, etc.), i dir-los que la universitat, en el moment en el que estaven, era una fàbrica de parats, ja que una titulació universitària no era necessàriament el sinònim d’una posició privilegiada dins el món del mercat laboral, ans el contrari, que podia suposar una ivnersió durant un temps elevat per treballar d’alguna cosa que no estigués relacionada amb aquesta, o que ni tant sols l’exigís. Aquest fet passa entre tots els col·lectius, però especialment entre el de les dones.
Un altre punt que el text també comenta és el fet que durant aquesta crisi econòmica del petroli (de l’any 1973 que va tenir incidència a nivell mundial) varen canviar molt les tipologies de carreres a les quals volia accedir la gent. Augmenten moltíssim les carreres de caràcter tècnicofuncionarial, mentre que les que estaven encarades a l’empresa disminueixen notablement. En certa part, té lògica, ja que en moments de crisi, com pot ser l’actual, la gent té tendència a actuar protegint-se d’aquesta, i la millor manera d’aconseguir-ho (malauradament) és introduint-se en un sector públic que els hi assegura la plaça. Tot i això, els autors remarquen que el sector públic del moment tampoc oferia les places necessàries, i que el que es tendia a fer era mantenir els alts càrrecs, persones grans que envelleixen la població laboral, i posar els joves que sortien de la universitat amb ganes i il·lusió, a realitzar activitats poc importants, que era gairebé voluntàries. Sincerament penso que no és la millor política, que el que ha de procurar tot govern, és que el seu mercat laboral estigui format de persones joves, sense menysprear les més grans evidentment, però que a certa edat (per això hi ha edat de jubilació) és important que aquestes generacions que cobren sous bastant elevats, donin lloc a les noves.
Tantmanteix, considero que s’ha d’anar en compte amb el fet de l’acomiadament de persones majors d’una certa edat, cosa que passa en l’actualitat, perquè el que cobren és molt més en comparació amb els joves recent sortits de les carreres universitàries, i per tant són més rentables per l’empresa. Això, sincerament, no és ni moral ni ètic. Sé que segons quines empreses tenen poca ètica, però fins a un cert punt podem arribar...
En l’actualitat s’ha comprovat que el fet que proposen els autors en aquest capítol, que tot i que en certs aspectes continua estant de rabiosa actualitat, en altres queda una mica obsolet. La universitat no és una fàbrica de parats. L’any 2004-2005 el percentatge de treball universitari era del 92%. És possible que aquestes xifres hagin disminuït lleugerament en aquests dos darrers anys, ja que hem tornat a entrar en un període de crisi econòmica, però tot i així són els universitaris els que accedeixen primer al món laboral. La nova era global i de les comunicacions fa que les feines ofertades requereixin molt més coneixement que el que es necessitava anteriorment, i per tant si no s’és capaç de manejar-lo, d’escollir el que és bo del que és dolent, si no s’és capaç en el sentit més ampli de la paraula, les dificultats d’accés a una bona feina (entenent per això una major qualificació i un sou més elevat) són més elevades per les persones sense estudis. L’atur de les persones sense estudies ha incrementat moltíssim aquests dos darrers anys, de tal manera que l’atur d’aquestes persones és d’un 30%, mentre que el de les persones amb titulació universitària és d’un mínim 11%.
Amb un títol universitari es té més estabilitat en moments de crisi, ja que els primers en veure-se’n afectats són els que ocupen les posicions més baixes del mercat laboral.
Estudiar pot resultar car durant un període de la vida, en el sentit de temps i d’ingressos, però és un cost d’oportunitat. Jo personalment, escullo estudiar, per més endavant poder treballar dignament. No considero important el que perdré, ja que els estudis em donaran molt més. L’educació és, sempre, la millor inversió.
Benvolguda Marta,
ResponEliminaMolt bon comentari, felicitats
Òscar