Article 1: Castells, M. L’era de la información: economia, societtat i cultura

Durant aquestes darreres dècades, hem entrat en un espiral de canvis immensos que han fet canviar la manera que teníem de relacionar el capital amb el treball, és a dir l’economia estava totalment lligada a la producció. Castells ens diu en aquest article que en l’actualitat, l’economia ha canviat totalment, ja que ja no es basa estrictament en la producció, sinó que és global. El capital no està basat en una sola matèria, com havia estat fins al 1973 amb el petroli, sinó que prové dels fluxes, els moviments dels diners en unes xarxes de comunicació globals que s’estableixen entre les diferents empreses i institucions que s’encarreguen de governar la societat actual. Aquest canvi de paradigma ha provocat un fet molt important: una societat dual. Castells ens diu, que depenent de la manera segons la qual es tracti aquest fet, pot causar un problema molt gran que és una societat dual, on no hi ha classe mitjana (ha anat desapareixent en la mesura que el capital es desplaça a les grans empreses, i la gent de les classes baixes s’empobreix perquè no té accés als nous mètodes d’inversió), i les classes altes estan a anys llum de les classes treballadores. En la mesura que tenim aquesta societat informacional, l’escletxa digital es pot anar fent més i més gran. És evident, que això pot suposar un problema molt greu en una societat que cada dia avança més ràpid i que està basada tant en la comunicació com en la informació. No obstant això, i tal com diu el mateix autor del text en la conferència del Projecte Internet Cat, aquesta escletxa digital es pot minimitzar amb una sola pràctica: l’educació. En la mesura que som capaços de seguir educant, d’aconseguir que tots els alumnes es formin correctament en la societat de la informació, i adquireixin aquelles habilitats bàsiques que els serveixin per a discernir el que és positiu del que és negatiu de la informació d’internet, on trobar informació, etc. serem capaços de seguir evolucionant. Aquesta esquerda digital representa poc si invertim en educació (cosa, que com diu Castells, no vol dir dotar d’ordinadors les aules), i ens esforcem en què tothom tingui coneixement. Evidentment, no s’ha fet això. Potser Espanya en si mateixa no ha baixat en inversió educativa, però en moments de crisi no apostem per l’educació, ja que els governs capitalistes consideren més importants altres aspectes. Tal com diu Paul Krugman, al seu article al New York Times “education is one of those areas that should, and normally does, keep growing even during a recession. Markets may be troubled, but that’s no reason to stop teaching our children. Yet that’s exactly what we’re doing”. L’educació és una inversió, una inversió que no dóna fruits a curt termini, però que a llarg termini és la millor política que pot seguir un govern. Tal com diu Freire al seu llibre Pedagogia de l’oprimit, no tenir educació equival a silenci, el silenci significa no ser crítics amb els altres i amb uns mateixos, i conseqüentment, es crea una societat, que té poc de democràtica. Al cap i a la fi, “Education made America great; neglect of education can reverse the process”, i el que passa a USA, acaba passant a Europa, més tard o més d’hora.

Molt derivat de la primera idea que he expressat al començament del text, hi ha el fet que aquesta nova globalització de l’economia i de tots els aspectes de la vida en l’era informacional, és que les característiques del treball han canviat. En l’actualitat, les maneres de contractació de les persones han canviat moltíssim, i tot i que les noves tecnologies no han incrementat l’atur (sinó que aquet és el resultat de la manera segons la qual s’ha dut a terme aquest canvi des de les institucions), han fet variar tantíssim les seves característiques que podríem dir que el capitalisme tradicional s’ha perdut i ha quedat obsolet donant lloc a un de més globalitzador. En primer lloc, aquest mercat global dóna lloc a una societat molt flexible, on són les empreses, però més concretament els seus fluxos financers, els que decideixen quan i en quin moment es contracten els treballadors. Això comporta una creixent inestabilitat en les vides d’aquests ja que no saben segurs fins a quin moment durarà la seva vida laboral. A més a més, els sous també han baixat, cosa que afegeix més inestabilitat a la vida dels treballadors de classe baixa. Els rics es fan més rics, i els pobres més pobres. De fet sempre ha estat així, però em dóna la sensació que això es veu més últimament.

A més a més, també ha canviat el fet que antigament tot el capital es centrava en un recurs en concret, i en l’actualitat una sola empresa no pot dirigir tot el capital financer, es tracta d’un conjunt d’empreses, totes elles molt grosses i ben construïdes, que connectades en xarxa s’encarreguen de moure aquests diners d’un costat a l’altre, invertir-los en borsa, en determinades iniciatives, i que per tant donen vida a l’economia. No obstant això, no entenc el següent: Tots som capitalistes en la mesura que participem dels fluxos econòmics? Quan jo vaig al banc a fer una transacció pel que sigui, estic contribuint en el reestabliment del capitalisme econòmic?

La veritat és que aquest text m’ha despertat molts dubtes i incògnites, l’economia és molt complicada i entendre-la no és fàcil. Sincerament no sé on he de deixar els meus dubtes, però aquí llenço a l’aire unes quantes preguntes, que potser són molt fàcils, però que realment no sé. Si qualsevol del que llegeixi aquest text me les sap contestar, ho agraïria moltíssim.

- Què és el capital financer? I el capital industrial?

- Què són els fluxos financers?

- Per què amb aquesta globalització de les noves tecnologies el treball s’ha individualitzat? Quina relació tenen tots dos?

- Què vol dir: El poder dels fluxos té prioritat sobre els fluxos de poder?

Sincerament tinc moltes més preguntes, però ja no són tant concretes, sinó que hauria de plasmar paràgrafs sencers, per tant me les guardo per més endavant, o per quan comentem el text a la classe...