Desarrollo y libertad d’Amartya Sen i Efficiency and Equity in Learning Communities and Schools by Prieto-Flores and Santa Cruz.

Amartya Sen parla al seu text desarrollo y libertad d’un concepte molt polemitzat al llarg de tots els temps: la llibertat. Des de principis dels temps, que aquest concepte ha estat molt debatut sobre el què implica i deixa de tenir en compte. Significa ser lliure de fer el que es vulgui trepitjar els altres? Crea la llibertat desigualtats? Ens hem de preocupar només de les nostres llibertats? La resposta és senzilla. No. La nostra llibertat acaba allà on comença la llibertat de la següent persona. No obstant això, sempre hi ha d’haver uns mínims garantits per a tothom, ja que sinó tornaríem a tenir el mateix problema i la llibertat d’uns trepitjaria la vida dels altres. Aquesta és la teoria que defensa A. Sen, els mínims més els suplements que ens dónen llibertat, igualtat i conseqüentment, responsabilitat.

El terme de responsabilitat, tal com diu al A. Sen al seu text, està completament lligat a la llibertat, ja que som responsables de les nostres llibertats, però també de les dels altres, el que fem sempre repercuteix als que ens envolten, i viceversa. No podem ser aliens als problemes que ens envolten, perquè la nostra responsabilitat socials ens en fa partíceps.

Evidentment, però, aquestes responsabilitats que conformaran, en forma de valors, el nostre sistema moral, no han de ser imposades, han de ser les pròpies persones les que s’encarreguin de buscar-les, acceptar-les i dur-les a la pràctica. No té cap sentit que siguin imposades des del comandament, ja que en fer-ho perden el seu valor personal: si no trobem motivació i interès a allò que ens envolta i que hem de desenvolupar no ho fem de la manera adequada. És per això que al text es defensa que la democràcia és la millor manera d’instaurar les llibertats de les persones. Una democràcia considera les persones, el poble actiu, no passiu al qual se li ha de donar tot fet, sinó que les persones són actives, duen a terme accions que contribueixen al desenvolupament de les societats, i com més lliures siguin per comportar-se com a ciutadans, més desenvoupades aquestes seran, ja que les persones seran conscients del que és ser ciutadà d’una ciutat i no un pobre vassall, tancat sota l’influx del poder.

És per això que Sen proposa dues idees per aconseguir que els ciutadans siguin ciutadans en tot el seu pes: la primera, avaluar tots els processos que es duen a terme per prendre les decisions, recollir la informació, i la segona, fer partícips d’aquests a tota la ciutadania, donar-los la oportunitat de desenvolupar la societat des de les seves pròpies opinions, ja que fent-ho d’aquesta manera se’ls dóna consciència social, i en addició se’ls otorga un dret que tothom té: participació.

A partir d’això, s’aconsegueix el desenvolupament. No obstant això, aquest terme, igual que el de llibertat, també és un terme bastant controvertit: què entenem per desenvolupament? Producció de les persones al llarg de la seva vida? Oportunitats de les persones al llarg de la seva vida? Hi ha varies teories que avalen una o l’altra pregunta, però la que ha tingut un èxit gairebé incalculable és la teoria del capital humà. Aquesta considera que com més inversió hi hagi per part de la persona en educació, això significarà més renda per càpita en un futur, més llunyà o més pròxim. Al llarg de tot el text, es pot veure que Sen no critica especialment aquestes teories, ans el contrari: considera que l’educació és bàsica pel bon desenvolupament de les persones, sense aquesta les seves possiblitats d’adaptació al medi són poques. No obstant això, considera que l’educació no és la única cosa necessària per a la vida en condicions de les persones, no s’ha de desestimar ni negar el seu valor, però no se li n’ha de donar la totalitat. Per aconseguir una vida en condicions i conseqüentment desenvolupar la societat, una persona també necessita tenir unes capacitats. Cada individu té unes capacitats humanes que contribuiran especialment a confegir el tapís de valors que marcarà la seva vida, i governarà les seves decisions. Aquestes li donaran unes oportunitats que aquest serà lliure de rebutjar, però el que és més important és que tothom tingui aquestes oportunitats, ja que si no les té, ja no és capaç de rebutjar-les.

A. Sen considera que desenvolupament no consisteix en incrementar en riqueses, sinó en donar les mateixes oportunitats, adaptades a cada individu, a tothom. Francament penso que té raó. Una nació no s’hauria de valorar a partir de les seves riqueses, és a dir el que es fa en l’actualitat, sinó que s’hauria de considerar rica i desenvolupada si tothom té aquelles condicions mínimes que li garanteixen una vida digna. Evidentment, les persones ens caracteritzem per la diversitat, per tant el que pot ser digne per una persona, no ho serà per l’altra. És evident que aconseguir això és molt diícil, perquè comporta el trencament amb tot allò establert però es pot aconseguir. És claríssim l’exemple que s’exposa al text efficiency and equity in learnig comunities and schools. El cas de l’escola Antonio Machado. Abans que aquesta escola es tanqués, ja es tenia les necessitats dels alumnes cobertes, perquè anaven a una escola pública que els oferia una educació sense la necessitat de pagar uns diners que podien no tenir els habitants d’una zona tant desafortunada. No obstant això, no era el que s’adequava a les seves característiques, ja que l’ensenyament tradicional que s’hi donava no era prou motivador pels alumnes. És per això que es va canviar a una Learning comunity i des d’aquell moment en que es va adaptar a l’alumnat, aquest se’n va fer partícep, la comunitat va entrar a l’escola, i aquesta era de tots i no del director i els professors, l’escola ha millorat molt el rendiment dels seus alumnes, influint a més a més en tot el seu entorn. De fet l’escola és o hauria de ser, un òrgan de participació i no de reproducció de les cultures de classes dominants. Amb aquest sistema equiparem l’escola a una democràcia completa, el millor sistema, tal com citava anteriorment, per fer ciutadans actius en la vida social. Així doncs, si sabem que aquests sistemes funcionen i milloren la societat, què esperem per posar-los en pràctica?

Levin, H. i Kelley, C. 1996 ¿Basta solo con educación? i Navarro, V. 2006 La mal anomenada reforma del “xec escolar” a Suècia.

En l’actualitat, l’educació és un tema molt recurrent i d’una importància Cabdal en la societat. Això es veu clarament reflectit pel fet que la gran majoria dels polítics tracten aquest tema com el seu punt fort en qualsevol programa electoral. Cada vegada que un partit accedéis al govern, una de les primeres coses que fa és fer una nova llei d’educació que canviï l’anterior, o si més no ho intenti. A què es deu aquest factor? Tal com diuen Levin i kelley, es considera que l’educació és la clau per a la transformació de la societat. El que consideren molts governs que s’ha de fer, com en el cas de CiU en el seu programa electoral, és invertir en educació, ja que com més formades siguin les persones que han d’accedir al nostre món laboral, molt millor serà la productivitat d’aquestes als seus llocs de treball. Tal i com afirmen Levin i Kelley, l’educació és molt important, però perd tota la seva capacitat de canvi i transformació en la mesura que els giverns només se centren en aquesta i obliden per complet tot allò que ha de canviar juntament amb l’educació per tal que realment aconseguim millorar la productivitat d’un país, i conseqüentment la seva economia. Aquests dos autors remarquen la importància de tres elements clau que s’han de canviar per tal de millorar la productivitat d’una empresa a petita escala, i per extensió d’un país. El primer és el treball en equip: tota empresa ha de ser capaç de propiciar el treball en equip dels seus treballadors, ja que a partir d’aquest sorgiran noves idees, els treballadors es complementaran entre ells, establiran una dinàmica democràtica dins d’aquests equips, etc. cosa que contribuirà a la millora de la producció d’aquestes empreses. Evidentment per aconseguir això cal que la direcció d’aquestes empreses canviï la seva metodologia, ja que s’ha de permetre que els treballadors participin en decisions importants, si no es fa així, es pot caure en l’error que va cimentre la General Motors, i no fer una empresa productiva per falta simplement de voluntat. En segon lloc consideren que és bàsic que l’empresa s’encarregui de donar una formació específica als seus trebaladors, ja que així seran més capaços de prendre decisions que afectaran a tot el seu equip de treball, ja que seran competents en la matèria. I finalment hi ha d’haver una inversió en les noves formes de tecnologia, en formació específica, en formes de participació dels treballadors en l’empresa, etc. Evidentment, aquesta manera de pensar trenca amb la concepció tant estesa de les teories del Capital Humà, que consideraven que pel simple fet d’invertir en educació, que si les persones estudiaven durant un període molt extens de la seva vida, l’economia reviuria amb molta força, però no es fixava amb els condicionaments externs, bàsics per a una bona o mala recuperació de l’economia.

Molt vinculat a la idea que defensen Levin i kelley, hi ha el tema amb el que es centra Vicenç Navarro al seu article: no es pot pretendre adoptar una reforma d’un determinat país seguint les mateixes característiques d’aquest perquès les característiques són completament diferents: el context, les persones i el govern d’un país o d’un altre no són comparables. És el cas de Catalunya i Suècia, que tot i tenir aquestes característiques clarament diferenciades, els senyors Artur Mas i Jordi Pujol, pretenien fer el mateix que ells en educació.

La primera cosa que comenta navarro, és que ni tant sols havien entès el que s’havia fet al govern suec, ja que no s’havien donat xecs escolars, ja que això comporta donar uns diners a les persones per tal que ells escullin l’escola i per tant l’educació dels seus fills, sinó que el que va fer el govern suec, i que segons el meu parer no va funcionar, va ser municipalitzar l’educació, és a dir donar totes les competències en temes educatius a cadascun dels municipis perquè els invertissin a les escoles en funció del seu nombre d’alumnes.

Navarro destaca que això va provocar molts més problemes que solucions, ja que com que el capital que el govern donava no era finalista (és a dir, no s’havia de gastar tot en educació) els municipis invertien més en unes escoles o en d’altres, creant així unes clares deisgualats de resultats en un país on en general, i fins al moment, tothom treia els mateixos resultats, les escoles no tenien diferències abismals entre elles. A més a més, el govern del moment, conservador, també va permetre que les escoles reclamessin pagaments a les famílies creant així una escola privada en un país de tradició pública total i absoluta. Aquest fet va provocar que s’incrementessin les taxes de matrícula de les escoles, i per tant comencessin a crear-se escoles i escoles. Les privades eren molt més elitistes, ja que això va provocar que els centres comencessin a seleccionar la tipologia d’alumnat que volien a partir de diverses proves de selecció que variaven des de l’examen a l’entrevista personal o ambdues.

Tal i com afirma Carnoy, la idea de fons del xec escolar (que les persones puguin escollir quin és el centre en el qual assistiran els seus fills i per tant quina classe d’educació rebran i com es formaran com a persones) em sembla fantàstica, ja que si fos així tothom participaria de l’educació dels sus fills perquè s’hi sent implicat, hi està d’acord, i sincerament penso que això (el capital social familiar) contribuiria notablement a la disminució del fracàs escolar. No obstant això, tal i com també remarca Carnoy, aquesta idea té molts punts febles, ja que considero que el fet de donar uns diners a cada persona per nombre de fills, no contribuirà a poder seleccionar una escola que sigui millor o pitjor perquè si hi ha escoles que continuen demanat una taxa de matriculació molt elevada, només aquelles persones que disposen d’altres recursos per a fer front a la matrícula hi podran accedir i es tornen a crear les desigualtats. L’educació no ha de serivr per això, sinó que ha de millorar i igualar les oportuitats de les persones. Sincerament penso que l’estat ha de tenir competència en matèria d’educació, sigui l’estat o la Generalitat en el cas català, per garantir que tothom pot accedir a escoles que ofereixin les mateixes oportunitats. Penso que la iniciativa de les escoles charter és molt interessant, perquè tot i que innovadores, no deixen de donar uns resultats efectius a les persones, i estan compromeses, ja que si no funcionen, simplement, perden la seva condició.

Tal i com he dit anteriorment, el tema de l’educació no és fàcil, és per això que no podem adoptar postures de “plagi”, ja que poden ser molt bones en els seus contextos, però desencaixar totalment al nostre.

Smith, A. La riqueza de las naciones, 2001 i Blaug, M. ¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación?, 1996.

Durant la dècada dels 60, aparaix una generació d’economistes (tal i com anomena Blaug) que consideren que l’educacció és la base de l’economia d’un país. Aquesta teoria s’anomena teoria del capital humà i, tot i que fou Shultz el primer en parlar-ne, va ser Becker l’encarregat de transformar-la en una teoria econòmica. La concepció d’aquestes teories sobre l’educació era que tota la població havia de tenir accés a aquesta, ja que el simple fet d’estar escolaritzats i d’anar a la universitat (amb la conseqüent obtenció d’un títol oficial) donava dinamisme a les societats del moment. Es considerava que estudiant, les possibilitats d’accés a una feina més ben qualificada i evidentment remunerada eren majors.

Això va crear un gran increment del percentatge de persones que accedien a la universitat i va donar lloc al que anomenem overeducation, és a dir, que el nombre de titualts dels quals disposa la societat va elevar-se moltíssim amb poc temps, i conseqüentment hi havia més persones amb educació formal que no feines que se’ls oferien. Levin considera que aquest ha estat un dels principals problemes del poc rendiment de les societats capitalistes, ja que els llocs de treball destinats a aquelles persones titulades, no corresponen a allò que han realitzat durant els seus estudis universtiàris. Aquest fet provoca una desmotivació pel treball i una conseqüent baixa de la producció. Això es relaciona clarament amb el que ja comentava al text passat: És la universitat una fàbrica de parats? Potser no en el sentit estricte de la paraula, però seguint el que proposaven aquestes teories, la universitat no feia més que crear persones que no podien accedir als llocs de treball que els corresponien, i que per tant perdien tota la motivació i no donaven el dinamisme necessari que el mercat laboral i l’economia d’un país necessiten. Quines són les mesures necessàries per evitar això? Com ja comentava de Miguel, l’accés a la universitat ha de ser més restringit.

No obstant això, només una dècada després de l’aparició d’aquesta teoria, va sorgir una altra generació d’economistes de l’educació (la segona) que críticava àmpliament aquesta teoria. Bowles i Gintis observen que les teories del capital humà només contemplaven el fet que anar a l’escola ja incrementava els salaris, però deixaven de banda característiques tan personals com les habilitats mentals i les diferències socials existents a l’època. Consideren que el que fa l’escola (al seu moment ja ho havia fet Durkheim) és reproduir les desigualtats socials de les persones, i que a l’hora d’aconseguir un contracte de treball són molt importants. Tot i que és necessària l’obtenció d’un títol universitàri per accedir a la majoria de les feines que no generen exclusió social (tal com anomena Blaug a l’article: hipòtesis de seleció), això no és únic. La teva provinència social marcarà exageradament les possibilitats que tens d’obtenir una feina. Sincerament considero que és així, encara en la societat actual, ja que, tot i que diem que som una societat on les minories estan ben acceptades, aquelles persones que són de classes baixes, o simplement d’altres ètnies, tenen menys possiblitats que d’altres d’arribar a posicions elevades. Aquest fet es deu principalment al fet que moltes d’aquestes persones ja no arriben a l’educació no obligatòria.

Un altre factor que destaquen és que l’educació està clarament diferenciada: aquella més acadèmica i que tal i com diu Smith a La riquesa de les nacions dóna lloc a un treball qualificat, i la més professionalitzadora que dóna lloc a un treball poc qualificat o ordinari amb una gran inestabilitat laboral.

Bowles i Gintis opinen que en el moment de concedir una feina, hi ha molts factors que hi influeixen no tant sols la titulació. En aquesta formació acadèmica anteriorment anomenada es donen unes característiques que són més pròpies de feines respectades i que no deixen vulnerables als treballadors, mentre que a les professionalitzadores les actituds que es donen es redueixen a la submissió. Evidentment, segons l’educació que escollim serem considerats com a una cosa o altra. Aquest fet també el considera Smith quan diu que un treball més o menys remunerat dependrà en molta mesura de 5 factors: si és agradable o no, si aprendre’l és fàcil o difícil, si és permanent o temporal, si la confiança que ha de donar l’empresari és gran o petita, i si l’èxit de la persona és més probable o menys. Segons les teves característiques socials i personals podràs accedir a un o d’altre. És el que Blaug anomena segmentació dels mercats laborals.

Des de l’escola es dóna una educació, que tot i que està intentant canviar, que el que fa és reproduir les desigualtats existents fent que les persones no tinguin oportunitat de sortir d’aquest cercle viciós que és el mercat laboral i la demanda de credencials tant oficials com personals. El que l’escola hauria de fer, i ja no parlo de la universitat, és crear persones que no estiguessin dins un model d’educació concret (és evident que tots els governs en tenen un siguin capitalistes, comunistes, etc.), sinó que donessin uns valors, unes pautes de comportament (Blaug les destaca molt a l’article) que permetessin a les persones accedir des del mateix nivell a l’educació. Hauria de ser totalment irrellevant la teva procedència o l’ètnia, i a partir d’aquí, tots tindríem les mateixes possibilitats d’accedir a qualsevol feina. L’educació ha de crear persones lliures deslligades dels seus contextos, tot i que és evident, que sempre ha de partir del fet que som i serem diferents, i per tant les nostres necessitats seran totalment disperses les unes amb les altres. Quan l’economia entengui que el que s’ha de fer és això, llavors les persones seran lliures i conscients de triar el que més els agradaria fer i conseqüentment estar motivats a la feina, donant el dinamisme que falta a les nostres societats. És aventurar fer una predicció així, però penso que l’educació és bàsica. No en el sentit de les teories del desenvolupament humà, però si en el sentit global de la paraula: l’educació és tot i de tots.

ACCEDIR A LA UNIVERSITAT ÉS DEMANAR LA TARJA D'ATUR?

Article 2: de Miguel, A. i Martín Moreno, J. 1979. universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus prespectivas de empleo.

El tema que planteja l’article (és la universitat una fàbrica de parats?) sorgeix en un context de crisi econòmica (que es podria equiparar a l’actual), més concretament la crisi del 1973. Aquesta crisi va fer que els alumnes accedissin molt més a les universitats, perquè tal i com diuen els autors del text, la feina era escassa i conseqüentment els estudiants inverteixen més temps que l’habitual en l’estudi, o simplement s’hi dediquen més. No obstant això, no és només aquest fet el que implica aquesta creixent població estudiantil durant la dècada dels anys 1970 i 1980, sinó que és la incorporació de les dones al món dels estudis. Fins al moment havien estat molt marginades de la societat (degut a la ideologia que impregnava en aquesta), però en aquest moment s’introdueixen en carreres de caire més social (els autors destaquen que el percentatge de dones en Ciències socials i humanitats és molt més elevat que en ETS, cosa representativa de la visió de l’època de les dones al servei dels altres, que malauradament encara és vigent). Aquestes carreres noten una explosió en les matrícules (molt elevada a nivell espanyol, però poc a nivell europeu), mentre que les carreres de caire més tecnològics es veuen sotmeses a un estancament del nombre d’estudiants admesos. Aquest fet va provocar un envelliment de la població en aquestes carreres més tècniques.

Tot aquest conjunt de factors fa que des del govern s’hagin de replantejar qüestions organitzatives pel que fa a l’accés a la universitat. Una de les primeres accions que es duen a terme, i que encara continuent essent vigents en l’actualitat, és la creació d’un examen que marqui l’accés a les diferents carreres. La selectivitat ha estat molt debatuda, i actualment s’està canviant, però va servir per regular l’accés de tot el fluxe d’estudiants que volien accedir a les carreres universitàries. Molt relacionat amb això, i encarant-ho més a l’actualitat, aquest fet pot ser un dels principal factors pels quals les notes d’accés a les carreres d’enginyeria són tant baixes (una mitjana de cinc a la selectivitat ja t’hi dóna accés), i perquè les de Ciències Socials i Humanitats, com les de l’àmbit de la Salut, són tant elevades. Això es pot deure, entre d’altres coses al boom estudiantil que hi va haver fa aproximadament 25 anys.

Un altre punt a destacar és el fet, que no només creen la selectivitat, sinó que també apugen els preus de les matrícules, fent el que considero que no s’hauria de fer mai (o si més no és el que m’ha semblat entendre): una educació elitista. Com ja he comentat anteriorment, no tothom pot accedir a aquesta universitat, que busca la qualitat i no la quantitat, i per tant poden augmentar les escletxes educatives entre aquelles persones amb accés a la universitat, i aquelles que no poden venir, perquè pel que sigui (famílies de classe treballadora, estudiants que han de treballar per pagar-se la carrera) no tenen els recursos necessaris, en quedin al marge.

Molt lligat amb el fet de la qualitat, els autors comenten que és molt important que la universitat no sigui una “universitat de masses”, és a dir que no hi hagi una massificació dels alumnes per a molt pocs professors. Les ratios varen ser un dels principals problemes, ja que al doblar-se els alumnes d’una manera desorbitada, tot i el gran increment de professors, aquests no varen ser suficients, i penso que en l’actualitat encara ens trobem en aquesta situació. Potser no en carreres com la que tinc la sort d’estar duent a terme, però amb carreres que formen la base de les persones, com per exemple Magisteri, considero que els alumnes per classe són masses, l’educació no pot ser de qualitat, ja que s’ha de basar en la transmissió de coneixements i no en la pràctica d’aquest, el diàleg i les opinions argumentades. L’educació, tal com diu Terricabras, ha de buscar l’excel·lència, i aquesta no es troba amb la mera transmissió.

Finalment destacar, que la última idea que els autors destaquen com a solució a aquest gran increment és el de donar informació a la gent que vol accedir a la universitat (per aixó consideren que hi hauria d’haver una institució encarregada d’assessorar els centres educatius sobre tendències i demandes de reball, plans d’estudis, etc.), i dir-los que la universitat, en el moment en el que estaven, era una fàbrica de parats, ja que una titulació universitària no era necessàriament el sinònim d’una posició privilegiada dins el món del mercat laboral, ans el contrari, que podia suposar una ivnersió durant un temps elevat per treballar d’alguna cosa que no estigués relacionada amb aquesta, o que ni tant sols l’exigís. Aquest fet passa entre tots els col·lectius, però especialment entre el de les dones.

Un altre punt que el text també comenta és el fet que durant aquesta crisi econòmica del petroli (de l’any 1973 que va tenir incidència a nivell mundial) varen canviar molt les tipologies de carreres a les quals volia accedir la gent. Augmenten moltíssim les carreres de caràcter tècnicofuncionarial, mentre que les que estaven encarades a l’empresa disminueixen notablement. En certa part, té lògica, ja que en moments de crisi, com pot ser l’actual, la gent té tendència a actuar protegint-se d’aquesta, i la millor manera d’aconseguir-ho (malauradament) és introduint-se en un sector públic que els hi assegura la plaça. Tot i això, els autors remarquen que el sector públic del moment tampoc oferia les places necessàries, i que el que es tendia a fer era mantenir els alts càrrecs, persones grans que envelleixen la població laboral, i posar els joves que sortien de la universitat amb ganes i il·lusió, a realitzar activitats poc importants, que era gairebé voluntàries. Sincerament penso que no és la millor política, que el que ha de procurar tot govern, és que el seu mercat laboral estigui format de persones joves, sense menysprear les més grans evidentment, però que a certa edat (per això hi ha edat de jubilació) és important que aquestes generacions que cobren sous bastant elevats, donin lloc a les noves.

Tantmanteix, considero que s’ha d’anar en compte amb el fet de l’acomiadament de persones majors d’una certa edat, cosa que passa en l’actualitat, perquè el que cobren és molt més en comparació amb els joves recent sortits de les carreres universitàries, i per tant són més rentables per l’empresa. Això, sincerament, no és ni moral ni ètic. Sé que segons quines empreses tenen poca ètica, però fins a un cert punt podem arribar...

En l’actualitat s’ha comprovat que el fet que proposen els autors en aquest capítol, que tot i que en certs aspectes continua estant de rabiosa actualitat, en altres queda una mica obsolet. La universitat no és una fàbrica de parats. L’any 2004-2005 el percentatge de treball universitari era del 92%. És possible que aquestes xifres hagin disminuït lleugerament en aquests dos darrers anys, ja que hem tornat a entrar en un període de crisi econòmica, però tot i així són els universitaris els que accedeixen primer al món laboral. La nova era global i de les comunicacions fa que les feines ofertades requereixin molt més coneixement que el que es necessitava anteriorment, i per tant si no s’és capaç de manejar-lo, d’escollir el que és bo del que és dolent, si no s’és capaç en el sentit més ampli de la paraula, les dificultats d’accés a una bona feina (entenent per això una major qualificació i un sou més elevat) són més elevades per les persones sense estudis. L’atur de les persones sense estudies ha incrementat moltíssim aquests dos darrers anys, de tal manera que l’atur d’aquestes persones és d’un 30%, mentre que el de les persones amb titulació universitària és d’un mínim 11%.

Amb un títol universitari es té més estabilitat en moments de crisi, ja que els primers en veure-se’n afectats són els que ocupen les posicions més baixes del mercat laboral.

Estudiar pot resultar car durant un període de la vida, en el sentit de temps i d’ingressos, però és un cost d’oportunitat. Jo personalment, escullo estudiar, per més endavant poder treballar dignament. No considero important el que perdré, ja que els estudis em donaran molt més. L’educació és, sempre, la millor inversió.

Article 1: Castells, M. L’era de la información: economia, societtat i cultura

Durant aquestes darreres dècades, hem entrat en un espiral de canvis immensos que han fet canviar la manera que teníem de relacionar el capital amb el treball, és a dir l’economia estava totalment lligada a la producció. Castells ens diu en aquest article que en l’actualitat, l’economia ha canviat totalment, ja que ja no es basa estrictament en la producció, sinó que és global. El capital no està basat en una sola matèria, com havia estat fins al 1973 amb el petroli, sinó que prové dels fluxes, els moviments dels diners en unes xarxes de comunicació globals que s’estableixen entre les diferents empreses i institucions que s’encarreguen de governar la societat actual. Aquest canvi de paradigma ha provocat un fet molt important: una societat dual. Castells ens diu, que depenent de la manera segons la qual es tracti aquest fet, pot causar un problema molt gran que és una societat dual, on no hi ha classe mitjana (ha anat desapareixent en la mesura que el capital es desplaça a les grans empreses, i la gent de les classes baixes s’empobreix perquè no té accés als nous mètodes d’inversió), i les classes altes estan a anys llum de les classes treballadores. En la mesura que tenim aquesta societat informacional, l’escletxa digital es pot anar fent més i més gran. És evident, que això pot suposar un problema molt greu en una societat que cada dia avança més ràpid i que està basada tant en la comunicació com en la informació. No obstant això, i tal com diu el mateix autor del text en la conferència del Projecte Internet Cat, aquesta escletxa digital es pot minimitzar amb una sola pràctica: l’educació. En la mesura que som capaços de seguir educant, d’aconseguir que tots els alumnes es formin correctament en la societat de la informació, i adquireixin aquelles habilitats bàsiques que els serveixin per a discernir el que és positiu del que és negatiu de la informació d’internet, on trobar informació, etc. serem capaços de seguir evolucionant. Aquesta esquerda digital representa poc si invertim en educació (cosa, que com diu Castells, no vol dir dotar d’ordinadors les aules), i ens esforcem en què tothom tingui coneixement. Evidentment, no s’ha fet això. Potser Espanya en si mateixa no ha baixat en inversió educativa, però en moments de crisi no apostem per l’educació, ja que els governs capitalistes consideren més importants altres aspectes. Tal com diu Paul Krugman, al seu article al New York Times “education is one of those areas that should, and normally does, keep growing even during a recession. Markets may be troubled, but that’s no reason to stop teaching our children. Yet that’s exactly what we’re doing”. L’educació és una inversió, una inversió que no dóna fruits a curt termini, però que a llarg termini és la millor política que pot seguir un govern. Tal com diu Freire al seu llibre Pedagogia de l’oprimit, no tenir educació equival a silenci, el silenci significa no ser crítics amb els altres i amb uns mateixos, i conseqüentment, es crea una societat, que té poc de democràtica. Al cap i a la fi, “Education made America great; neglect of education can reverse the process”, i el que passa a USA, acaba passant a Europa, més tard o més d’hora.

Molt derivat de la primera idea que he expressat al començament del text, hi ha el fet que aquesta nova globalització de l’economia i de tots els aspectes de la vida en l’era informacional, és que les característiques del treball han canviat. En l’actualitat, les maneres de contractació de les persones han canviat moltíssim, i tot i que les noves tecnologies no han incrementat l’atur (sinó que aquet és el resultat de la manera segons la qual s’ha dut a terme aquest canvi des de les institucions), han fet variar tantíssim les seves característiques que podríem dir que el capitalisme tradicional s’ha perdut i ha quedat obsolet donant lloc a un de més globalitzador. En primer lloc, aquest mercat global dóna lloc a una societat molt flexible, on són les empreses, però més concretament els seus fluxos financers, els que decideixen quan i en quin moment es contracten els treballadors. Això comporta una creixent inestabilitat en les vides d’aquests ja que no saben segurs fins a quin moment durarà la seva vida laboral. A més a més, els sous també han baixat, cosa que afegeix més inestabilitat a la vida dels treballadors de classe baixa. Els rics es fan més rics, i els pobres més pobres. De fet sempre ha estat així, però em dóna la sensació que això es veu més últimament.

A més a més, també ha canviat el fet que antigament tot el capital es centrava en un recurs en concret, i en l’actualitat una sola empresa no pot dirigir tot el capital financer, es tracta d’un conjunt d’empreses, totes elles molt grosses i ben construïdes, que connectades en xarxa s’encarreguen de moure aquests diners d’un costat a l’altre, invertir-los en borsa, en determinades iniciatives, i que per tant donen vida a l’economia. No obstant això, no entenc el següent: Tots som capitalistes en la mesura que participem dels fluxos econòmics? Quan jo vaig al banc a fer una transacció pel que sigui, estic contribuint en el reestabliment del capitalisme econòmic?

La veritat és que aquest text m’ha despertat molts dubtes i incògnites, l’economia és molt complicada i entendre-la no és fàcil. Sincerament no sé on he de deixar els meus dubtes, però aquí llenço a l’aire unes quantes preguntes, que potser són molt fàcils, però que realment no sé. Si qualsevol del que llegeixi aquest text me les sap contestar, ho agraïria moltíssim.

- Què és el capital financer? I el capital industrial?

- Què són els fluxos financers?

- Per què amb aquesta globalització de les noves tecnologies el treball s’ha individualitzat? Quina relació tenen tots dos?

- Què vol dir: El poder dels fluxos té prioritat sobre els fluxos de poder?

Sincerament tinc moltes més preguntes, però ja no són tant concretes, sinó que hauria de plasmar paràgrafs sencers, per tant me les guardo per més endavant, o per quan comentem el text a la classe...

Introducció general al blog: Benvinguts!

La primera cosa que em ve al cap després de llegir la pregunta: Quin creus que és el paper de l'educació en la Societat de la Informació?, és bastant òbvia. L'educació té un paper clau en la societat en la que vivim actualment. No es pot pretendre que la gent s'adapti als canvis que estem vivint sense estar educada, l'educació ha d'ensenyar a classificar, a saber distingir la informació que és bona i la que és dolenta, ha d'ensenyar a ser capaç de saber on trobar la informació, ens ha de donar les eines que ens permetin ser independents en la Societat de la Informació.
Penso que l'antiga funció de l'educació que era ensenyar, ja que esl coneixements eren restringits, ha quedat més relegada, i que ara no es tracta d'ensenyar uns continguts sinó d'ensenyar unes habilitats. En la mesura que siguem capaços de trobar bona informació, podrem sobreviure en aquesta era en la que vivim.
Com que cada vegada s'avança més en les tecnologies de la Informació, és bàsic que l'educació es renovi, ja que aquesta ha de servir per crear persones competents en tots els àmbits, i aquest, sens dubte, és un dels més importants en l'actualitat.

Pel que fa a la segona pregunta (Quines parts del programa us semblen més interessants i perquè?), i essent totalment sincera, en un principi em vaig espantar una mica, perquè sempre he associat economia amb matemàtiques, i mai m'han agradat. La veritat és que em posava una mica nerviosa pensar en tot el que podríem fer en aquesta assignatura, i que segurament no entendria. A més, sincerament en un principi no hi veia la relació amb la pedagogia, però poc a poc després de fer dues setmanes de classes, ja no només de l'assignatura d'economia sinó de totes, he vist que tota pedagoga ha de tenir una cultura mínima de tot el que envolta la societat, ja que aquesta educa en qualsevol àmbit. És per això, que considero que el programa em servirà per fer una cosa que no he fet mai que és interessar-me per què passa al món econòmic en el que visc. Penso que pot ser molt interessant per formar-me, ja no només com a pedagoga, però si com a persona.

Finalment, dir que la resposta a la pregunta, Què esperes de l'assignatura?, com ja he dit anteriorment, el que espero que em doni l'assignatura és questa formació com a persona i pedagoga que fins ara no havia tingut, i que considero important.

Benvinguts al meu blog, qualsevol comentari és benvingut, per tant: endavant, no us talleu!