En l’actualitat, l’educació és un tema molt recurrent i d’una importància Cabdal en la societat. Això es veu clarament reflectit pel fet que la gran majoria dels polítics tracten aquest tema com el seu punt fort en qualsevol programa electoral. Cada vegada que un partit accedéis al govern, una de les primeres coses que fa és fer una nova llei d’educació que canviï l’anterior, o si més no ho intenti. A què es deu aquest factor? Tal com diuen Levin i kelley, es considera que l’educació és la clau per a la transformació de la societat. El que consideren molts governs que s’ha de fer, com en el cas de CiU en el seu programa electoral, és invertir en educació, ja que com més formades siguin les persones que han d’accedir al nostre món laboral, molt millor serà la productivitat d’aquestes als seus llocs de treball. Tal i com afirmen Levin i Kelley, l’educació és molt important, però perd tota la seva capacitat de canvi i transformació en la mesura que els giverns només se centren en aquesta i obliden per complet tot allò que ha de canviar juntament amb l’educació per tal que realment aconseguim millorar la productivitat d’un país, i conseqüentment la seva economia. Aquests dos autors remarquen la importància de tres elements clau que s’han de canviar per tal de millorar la productivitat d’una empresa a petita escala, i per extensió d’un país. El primer és el treball en equip: tota empresa ha de ser capaç de propiciar el treball en equip dels seus treballadors, ja que a partir d’aquest sorgiran noves idees, els treballadors es complementaran entre ells, establiran una dinàmica democràtica dins d’aquests equips, etc. cosa que contribuirà a la millora de la producció d’aquestes empreses. Evidentment per aconseguir això cal que la direcció d’aquestes empreses canviï la seva metodologia, ja que s’ha de permetre que els treballadors participin en decisions importants, si no es fa així, es pot caure en l’error que va cimentre la General Motors, i no fer una empresa productiva per falta simplement de voluntat. En segon lloc consideren que és bàsic que l’empresa s’encarregui de donar una formació específica als seus trebaladors, ja que així seran més capaços de prendre decisions que afectaran a tot el seu equip de treball, ja que seran competents en la matèria. I finalment hi ha d’haver una inversió en les noves formes de tecnologia, en formació específica, en formes de participació dels treballadors en l’empresa, etc. Evidentment, aquesta manera de pensar trenca amb la concepció tant estesa de les teories del Capital Humà, que consideraven que pel simple fet d’invertir en educació, que si les persones estudiaven durant un període molt extens de la seva vida, l’economia reviuria amb molta força, però no es fixava amb els condicionaments externs, bàsics per a una bona o mala recuperació de l’economia.
Molt vinculat a la idea que defensen Levin i kelley, hi ha el tema amb el que es centra Vicenç Navarro al seu article: no es pot pretendre adoptar una reforma d’un determinat país seguint les mateixes característiques d’aquest perquès les característiques són completament diferents: el context, les persones i el govern d’un país o d’un altre no són comparables. És el cas de Catalunya i Suècia, que tot i tenir aquestes característiques clarament diferenciades, els senyors Artur Mas i Jordi Pujol, pretenien fer el mateix que ells en educació.
La primera cosa que comenta navarro, és que ni tant sols havien entès el que s’havia fet al govern suec, ja que no s’havien donat xecs escolars, ja que això comporta donar uns diners a les persones per tal que ells escullin l’escola i per tant l’educació dels seus fills, sinó que el que va fer el govern suec, i que segons el meu parer no va funcionar, va ser municipalitzar l’educació, és a dir donar totes les competències en temes educatius a cadascun dels municipis perquè els invertissin a les escoles en funció del seu nombre d’alumnes.
Navarro destaca que això va provocar molts més problemes que solucions, ja que com que el capital que el govern donava no era finalista (és a dir, no s’havia de gastar tot en educació) els municipis invertien més en unes escoles o en d’altres, creant així unes clares deisgualats de resultats en un país on en general, i fins al moment, tothom treia els mateixos resultats, les escoles no tenien diferències abismals entre elles. A més a més, el govern del moment, conservador, també va permetre que les escoles reclamessin pagaments a les famílies creant així una escola privada en un país de tradició pública total i absoluta. Aquest fet va provocar que s’incrementessin les taxes de matrícula de les escoles, i per tant comencessin a crear-se escoles i escoles. Les privades eren molt més elitistes, ja que això va provocar que els centres comencessin a seleccionar la tipologia d’alumnat que volien a partir de diverses proves de selecció que variaven des de l’examen a l’entrevista personal o ambdues.
Tal i com afirma Carnoy, la idea de fons del xec escolar (que les persones puguin escollir quin és el centre en el qual assistiran els seus fills i per tant quina classe d’educació rebran i com es formaran com a persones) em sembla fantàstica, ja que si fos així tothom participaria de l’educació dels sus fills perquè s’hi sent implicat, hi està d’acord, i sincerament penso que això (el capital social familiar) contribuiria notablement a la disminució del fracàs escolar. No obstant això, tal i com també remarca Carnoy, aquesta idea té molts punts febles, ja que considero que el fet de donar uns diners a cada persona per nombre de fills, no contribuirà a poder seleccionar una escola que sigui millor o pitjor perquè si hi ha escoles que continuen demanat una taxa de matriculació molt elevada, només aquelles persones que disposen d’altres recursos per a fer front a la matrícula hi podran accedir i es tornen a crear les desigualtats. L’educació no ha de serivr per això, sinó que ha de millorar i igualar les oportuitats de les persones. Sincerament penso que l’estat ha de tenir competència en matèria d’educació, sigui l’estat o la Generalitat en el cas català, per garantir que tothom pot accedir a escoles que ofereixin les mateixes oportunitats. Penso que la iniciativa de les escoles charter és molt interessant, perquè tot i que innovadores, no deixen de donar uns resultats efectius a les persones, i estan compromeses, ja que si no funcionen, simplement, perden la seva condició.
Tal i com he dit anteriorment, el tema de l’educació no és fàcil, és per això que no podem adoptar postures de “plagi”, ja que poden ser molt bones en els seus contextos, però desencaixar totalment al nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada