Durant la dècada dels 60, aparaix una generació d’economistes (tal i com anomena Blaug) que consideren que l’educacció és la base de l’economia d’un país. Aquesta teoria s’anomena teoria del capital humà i, tot i que fou Shultz el primer en parlar-ne, va ser Becker l’encarregat de transformar-la en una teoria econòmica. La concepció d’aquestes teories sobre l’educació era que tota la població havia de tenir accés a aquesta, ja que el simple fet d’estar escolaritzats i d’anar a la universitat (amb la conseqüent obtenció d’un títol oficial) donava dinamisme a les societats del moment. Es considerava que estudiant, les possibilitats d’accés a una feina més ben qualificada i evidentment remunerada eren majors.
Això va crear un gran increment del percentatge de persones que accedien a la universitat i va donar lloc al que anomenem overeducation, és a dir, que el nombre de titualts dels quals disposa la societat va elevar-se moltíssim amb poc temps, i conseqüentment hi havia més persones amb educació formal que no feines que se’ls oferien. Levin considera que aquest ha estat un dels principals problemes del poc rendiment de les societats capitalistes, ja que els llocs de treball destinats a aquelles persones titulades, no corresponen a allò que han realitzat durant els seus estudis universtiàris. Aquest fet provoca una desmotivació pel treball i una conseqüent baixa de la producció. Això es relaciona clarament amb el que ja comentava al text passat: És la universitat una fàbrica de parats? Potser no en el sentit estricte de la paraula, però seguint el que proposaven aquestes teories, la universitat no feia més que crear persones que no podien accedir als llocs de treball que els corresponien, i que per tant perdien tota la motivació i no donaven el dinamisme necessari que el mercat laboral i l’economia d’un país necessiten. Quines són les mesures necessàries per evitar això? Com ja comentava de Miguel, l’accés a la universitat ha de ser més restringit.
No obstant això, només una dècada després de l’aparició d’aquesta teoria, va sorgir una altra generació d’economistes de l’educació (la segona) que críticava àmpliament aquesta teoria. Bowles i Gintis observen que les teories del capital humà només contemplaven el fet que anar a l’escola ja incrementava els salaris, però deixaven de banda característiques tan personals com les habilitats mentals i les diferències socials existents a l’època. Consideren que el que fa l’escola (al seu moment ja ho havia fet Durkheim) és reproduir les desigualtats socials de les persones, i que a l’hora d’aconseguir un contracte de treball són molt importants. Tot i que és necessària l’obtenció d’un títol universitàri per accedir a la majoria de les feines que no generen exclusió social (tal com anomena Blaug a l’article: hipòtesis de seleció), això no és únic. La teva provinència social marcarà exageradament les possibilitats que tens d’obtenir una feina. Sincerament considero que és així, encara en la societat actual, ja que, tot i que diem que som una societat on les minories estan ben acceptades, aquelles persones que són de classes baixes, o simplement d’altres ètnies, tenen menys possiblitats que d’altres d’arribar a posicions elevades. Aquest fet es deu principalment al fet que moltes d’aquestes persones ja no arriben a l’educació no obligatòria.
Un altre factor que destaquen és que l’educació està clarament diferenciada: aquella més acadèmica i que tal i com diu Smith a La riquesa de les nacions dóna lloc a un treball qualificat, i la més professionalitzadora que dóna lloc a un treball poc qualificat o ordinari amb una gran inestabilitat laboral.
Bowles i Gintis opinen que en el moment de concedir una feina, hi ha molts factors que hi influeixen no tant sols la titulació. En aquesta formació acadèmica anteriorment anomenada es donen unes característiques que són més pròpies de feines respectades i que no deixen vulnerables als treballadors, mentre que a les professionalitzadores les actituds que es donen es redueixen a la submissió. Evidentment, segons l’educació que escollim serem considerats com a una cosa o altra. Aquest fet també el considera Smith quan diu que un treball més o menys remunerat dependrà en molta mesura de 5 factors: si és agradable o no, si aprendre’l és fàcil o difícil, si és permanent o temporal, si la confiança que ha de donar l’empresari és gran o petita, i si l’èxit de la persona és més probable o menys. Segons les teves característiques socials i personals podràs accedir a un o d’altre. És el que Blaug anomena segmentació dels mercats laborals.
Des de l’escola es dóna una educació, que tot i que està intentant canviar, que el que fa és reproduir les desigualtats existents fent que les persones no tinguin oportunitat de sortir d’aquest cercle viciós que és el mercat laboral i la demanda de credencials tant oficials com personals. El que l’escola hauria de fer, i ja no parlo de la universitat, és crear persones que no estiguessin dins un model d’educació concret (és evident que tots els governs en tenen un siguin capitalistes, comunistes, etc.), sinó que donessin uns valors, unes pautes de comportament (Blaug les destaca molt a l’article) que permetessin a les persones accedir des del mateix nivell a l’educació. Hauria de ser totalment irrellevant la teva procedència o l’ètnia, i a partir d’aquí, tots tindríem les mateixes possibilitats d’accedir a qualsevol feina. L’educació ha de crear persones lliures deslligades dels seus contextos, tot i que és evident, que sempre ha de partir del fet que som i serem diferents, i per tant les nostres necessitats seran totalment disperses les unes amb les altres. Quan l’economia entengui que el que s’ha de fer és això, llavors les persones seran lliures i conscients de triar el que més els agradaria fer i conseqüentment estar motivats a la feina, donant el dinamisme que falta a les nostres societats. És aventurar fer una predicció així, però penso que l’educació és bàsica. No en el sentit de les teories del desenvolupament humà, però si en el sentit global de la paraula: l’educació és tot i de tots.
Bon comentari Marta, però pel que fa a l'accés a la universitat que comentes, aquelles nacions que tenen més desenvolupament econòmic i social són precisament aquelles que tenen un major accés a la universitat i un sistema educatiu de qualitat. En aquest sentit, les evidències empíriques falsen la hipòtesi de la teoria de la universitat com a fàbrica d'aturats.
ResponEliminaÒscar