Desarrollo y libertad d’Amartya Sen i Efficiency and Equity in Learning Communities and Schools by Prieto-Flores and Santa Cruz.

Amartya Sen parla al seu text desarrollo y libertad d’un concepte molt polemitzat al llarg de tots els temps: la llibertat. Des de principis dels temps, que aquest concepte ha estat molt debatut sobre el què implica i deixa de tenir en compte. Significa ser lliure de fer el que es vulgui trepitjar els altres? Crea la llibertat desigualtats? Ens hem de preocupar només de les nostres llibertats? La resposta és senzilla. No. La nostra llibertat acaba allà on comença la llibertat de la següent persona. No obstant això, sempre hi ha d’haver uns mínims garantits per a tothom, ja que sinó tornaríem a tenir el mateix problema i la llibertat d’uns trepitjaria la vida dels altres. Aquesta és la teoria que defensa A. Sen, els mínims més els suplements que ens dónen llibertat, igualtat i conseqüentment, responsabilitat.

El terme de responsabilitat, tal com diu al A. Sen al seu text, està completament lligat a la llibertat, ja que som responsables de les nostres llibertats, però també de les dels altres, el que fem sempre repercuteix als que ens envolten, i viceversa. No podem ser aliens als problemes que ens envolten, perquè la nostra responsabilitat socials ens en fa partíceps.

Evidentment, però, aquestes responsabilitats que conformaran, en forma de valors, el nostre sistema moral, no han de ser imposades, han de ser les pròpies persones les que s’encarreguin de buscar-les, acceptar-les i dur-les a la pràctica. No té cap sentit que siguin imposades des del comandament, ja que en fer-ho perden el seu valor personal: si no trobem motivació i interès a allò que ens envolta i que hem de desenvolupar no ho fem de la manera adequada. És per això que al text es defensa que la democràcia és la millor manera d’instaurar les llibertats de les persones. Una democràcia considera les persones, el poble actiu, no passiu al qual se li ha de donar tot fet, sinó que les persones són actives, duen a terme accions que contribueixen al desenvolupament de les societats, i com més lliures siguin per comportar-se com a ciutadans, més desenvoupades aquestes seran, ja que les persones seran conscients del que és ser ciutadà d’una ciutat i no un pobre vassall, tancat sota l’influx del poder.

És per això que Sen proposa dues idees per aconseguir que els ciutadans siguin ciutadans en tot el seu pes: la primera, avaluar tots els processos que es duen a terme per prendre les decisions, recollir la informació, i la segona, fer partícips d’aquests a tota la ciutadania, donar-los la oportunitat de desenvolupar la societat des de les seves pròpies opinions, ja que fent-ho d’aquesta manera se’ls dóna consciència social, i en addició se’ls otorga un dret que tothom té: participació.

A partir d’això, s’aconsegueix el desenvolupament. No obstant això, aquest terme, igual que el de llibertat, també és un terme bastant controvertit: què entenem per desenvolupament? Producció de les persones al llarg de la seva vida? Oportunitats de les persones al llarg de la seva vida? Hi ha varies teories que avalen una o l’altra pregunta, però la que ha tingut un èxit gairebé incalculable és la teoria del capital humà. Aquesta considera que com més inversió hi hagi per part de la persona en educació, això significarà més renda per càpita en un futur, més llunyà o més pròxim. Al llarg de tot el text, es pot veure que Sen no critica especialment aquestes teories, ans el contrari: considera que l’educació és bàsica pel bon desenvolupament de les persones, sense aquesta les seves possiblitats d’adaptació al medi són poques. No obstant això, considera que l’educació no és la única cosa necessària per a la vida en condicions de les persones, no s’ha de desestimar ni negar el seu valor, però no se li n’ha de donar la totalitat. Per aconseguir una vida en condicions i conseqüentment desenvolupar la societat, una persona també necessita tenir unes capacitats. Cada individu té unes capacitats humanes que contribuiran especialment a confegir el tapís de valors que marcarà la seva vida, i governarà les seves decisions. Aquestes li donaran unes oportunitats que aquest serà lliure de rebutjar, però el que és més important és que tothom tingui aquestes oportunitats, ja que si no les té, ja no és capaç de rebutjar-les.

A. Sen considera que desenvolupament no consisteix en incrementar en riqueses, sinó en donar les mateixes oportunitats, adaptades a cada individu, a tothom. Francament penso que té raó. Una nació no s’hauria de valorar a partir de les seves riqueses, és a dir el que es fa en l’actualitat, sinó que s’hauria de considerar rica i desenvolupada si tothom té aquelles condicions mínimes que li garanteixen una vida digna. Evidentment, les persones ens caracteritzem per la diversitat, per tant el que pot ser digne per una persona, no ho serà per l’altra. És evident que aconseguir això és molt diícil, perquè comporta el trencament amb tot allò establert però es pot aconseguir. És claríssim l’exemple que s’exposa al text efficiency and equity in learnig comunities and schools. El cas de l’escola Antonio Machado. Abans que aquesta escola es tanqués, ja es tenia les necessitats dels alumnes cobertes, perquè anaven a una escola pública que els oferia una educació sense la necessitat de pagar uns diners que podien no tenir els habitants d’una zona tant desafortunada. No obstant això, no era el que s’adequava a les seves característiques, ja que l’ensenyament tradicional que s’hi donava no era prou motivador pels alumnes. És per això que es va canviar a una Learning comunity i des d’aquell moment en que es va adaptar a l’alumnat, aquest se’n va fer partícep, la comunitat va entrar a l’escola, i aquesta era de tots i no del director i els professors, l’escola ha millorat molt el rendiment dels seus alumnes, influint a més a més en tot el seu entorn. De fet l’escola és o hauria de ser, un òrgan de participació i no de reproducció de les cultures de classes dominants. Amb aquest sistema equiparem l’escola a una democràcia completa, el millor sistema, tal com citava anteriorment, per fer ciutadans actius en la vida social. Així doncs, si sabem que aquests sistemes funcionen i milloren la societat, què esperem per posar-los en pràctica?

Levin, H. i Kelley, C. 1996 ¿Basta solo con educación? i Navarro, V. 2006 La mal anomenada reforma del “xec escolar” a Suècia.

En l’actualitat, l’educació és un tema molt recurrent i d’una importància Cabdal en la societat. Això es veu clarament reflectit pel fet que la gran majoria dels polítics tracten aquest tema com el seu punt fort en qualsevol programa electoral. Cada vegada que un partit accedéis al govern, una de les primeres coses que fa és fer una nova llei d’educació que canviï l’anterior, o si més no ho intenti. A què es deu aquest factor? Tal com diuen Levin i kelley, es considera que l’educació és la clau per a la transformació de la societat. El que consideren molts governs que s’ha de fer, com en el cas de CiU en el seu programa electoral, és invertir en educació, ja que com més formades siguin les persones que han d’accedir al nostre món laboral, molt millor serà la productivitat d’aquestes als seus llocs de treball. Tal i com afirmen Levin i Kelley, l’educació és molt important, però perd tota la seva capacitat de canvi i transformació en la mesura que els giverns només se centren en aquesta i obliden per complet tot allò que ha de canviar juntament amb l’educació per tal que realment aconseguim millorar la productivitat d’un país, i conseqüentment la seva economia. Aquests dos autors remarquen la importància de tres elements clau que s’han de canviar per tal de millorar la productivitat d’una empresa a petita escala, i per extensió d’un país. El primer és el treball en equip: tota empresa ha de ser capaç de propiciar el treball en equip dels seus treballadors, ja que a partir d’aquest sorgiran noves idees, els treballadors es complementaran entre ells, establiran una dinàmica democràtica dins d’aquests equips, etc. cosa que contribuirà a la millora de la producció d’aquestes empreses. Evidentment per aconseguir això cal que la direcció d’aquestes empreses canviï la seva metodologia, ja que s’ha de permetre que els treballadors participin en decisions importants, si no es fa així, es pot caure en l’error que va cimentre la General Motors, i no fer una empresa productiva per falta simplement de voluntat. En segon lloc consideren que és bàsic que l’empresa s’encarregui de donar una formació específica als seus trebaladors, ja que així seran més capaços de prendre decisions que afectaran a tot el seu equip de treball, ja que seran competents en la matèria. I finalment hi ha d’haver una inversió en les noves formes de tecnologia, en formació específica, en formes de participació dels treballadors en l’empresa, etc. Evidentment, aquesta manera de pensar trenca amb la concepció tant estesa de les teories del Capital Humà, que consideraven que pel simple fet d’invertir en educació, que si les persones estudiaven durant un període molt extens de la seva vida, l’economia reviuria amb molta força, però no es fixava amb els condicionaments externs, bàsics per a una bona o mala recuperació de l’economia.

Molt vinculat a la idea que defensen Levin i kelley, hi ha el tema amb el que es centra Vicenç Navarro al seu article: no es pot pretendre adoptar una reforma d’un determinat país seguint les mateixes característiques d’aquest perquès les característiques són completament diferents: el context, les persones i el govern d’un país o d’un altre no són comparables. És el cas de Catalunya i Suècia, que tot i tenir aquestes característiques clarament diferenciades, els senyors Artur Mas i Jordi Pujol, pretenien fer el mateix que ells en educació.

La primera cosa que comenta navarro, és que ni tant sols havien entès el que s’havia fet al govern suec, ja que no s’havien donat xecs escolars, ja que això comporta donar uns diners a les persones per tal que ells escullin l’escola i per tant l’educació dels seus fills, sinó que el que va fer el govern suec, i que segons el meu parer no va funcionar, va ser municipalitzar l’educació, és a dir donar totes les competències en temes educatius a cadascun dels municipis perquè els invertissin a les escoles en funció del seu nombre d’alumnes.

Navarro destaca que això va provocar molts més problemes que solucions, ja que com que el capital que el govern donava no era finalista (és a dir, no s’havia de gastar tot en educació) els municipis invertien més en unes escoles o en d’altres, creant així unes clares deisgualats de resultats en un país on en general, i fins al moment, tothom treia els mateixos resultats, les escoles no tenien diferències abismals entre elles. A més a més, el govern del moment, conservador, també va permetre que les escoles reclamessin pagaments a les famílies creant així una escola privada en un país de tradició pública total i absoluta. Aquest fet va provocar que s’incrementessin les taxes de matrícula de les escoles, i per tant comencessin a crear-se escoles i escoles. Les privades eren molt més elitistes, ja que això va provocar que els centres comencessin a seleccionar la tipologia d’alumnat que volien a partir de diverses proves de selecció que variaven des de l’examen a l’entrevista personal o ambdues.

Tal i com afirma Carnoy, la idea de fons del xec escolar (que les persones puguin escollir quin és el centre en el qual assistiran els seus fills i per tant quina classe d’educació rebran i com es formaran com a persones) em sembla fantàstica, ja que si fos així tothom participaria de l’educació dels sus fills perquè s’hi sent implicat, hi està d’acord, i sincerament penso que això (el capital social familiar) contribuiria notablement a la disminució del fracàs escolar. No obstant això, tal i com també remarca Carnoy, aquesta idea té molts punts febles, ja que considero que el fet de donar uns diners a cada persona per nombre de fills, no contribuirà a poder seleccionar una escola que sigui millor o pitjor perquè si hi ha escoles que continuen demanat una taxa de matriculació molt elevada, només aquelles persones que disposen d’altres recursos per a fer front a la matrícula hi podran accedir i es tornen a crear les desigualtats. L’educació no ha de serivr per això, sinó que ha de millorar i igualar les oportuitats de les persones. Sincerament penso que l’estat ha de tenir competència en matèria d’educació, sigui l’estat o la Generalitat en el cas català, per garantir que tothom pot accedir a escoles que ofereixin les mateixes oportunitats. Penso que la iniciativa de les escoles charter és molt interessant, perquè tot i que innovadores, no deixen de donar uns resultats efectius a les persones, i estan compromeses, ja que si no funcionen, simplement, perden la seva condició.

Tal i com he dit anteriorment, el tema de l’educació no és fàcil, és per això que no podem adoptar postures de “plagi”, ja que poden ser molt bones en els seus contextos, però desencaixar totalment al nostre.